<< mots/frases/cites BM&SP / LA PLATAFORMA
_01_02_02.1_ _03_04_

Closcadelletra - Biel Mesquida

 
M'aferr al tronc del lledoner nu i sent la respiració de les sabes.. Nom comú: lledoner, almez (cast.). És, molt probablement, l’arbre que els grecs anomenaven ‘lotus’ (Heròdot, Dioscòrides). Ulisses va oblidar el seu país després de menjar-ne els seus fruits.

Per què no puc passar temps darrere els vidres badocant d'entotsolament?

No sap ningú el lloc de la fosca quan fa sol. Potser dins el gris finíssim de la pluja trobaré el caminoi secret cap allà...

Closcadelletra - Biel Mesquida

 
 
 
https://lletra.uoc.edu/anterior/noms/bmesquida/audio/mesquida.mp3
 
 
Trobo aquests poemes a internet http://www.mallorcaweb.net/edataviques/bal/perello.html.

Bona lletra

 

 

 

La lletra menuda. La mà segura

del cal·lígraf àrab que fa servir

un pèl del coll d'un moix petit.

El traç concís -si toc no toc-

d'aquell que fa miniatures,

el pinzell mínim que fa memòria

de l'univers en un sol gra d'arròs,

la precisió amb què la pols pinta

l'absència de les coses que no

són al seu lloc. Tocar el viu

en les futilitats d'un art menor.

 

 

I no insinues el zel, la dèria

fada que s'escriu amb la paciència,

el detall feixuc que il·lumina

el llibre d'hores improbable

del món fet a pinzell, l'aparença

anodina del gelós que repara

en el fast d'allò que s'ha fet com cal.

 

 

Dir-ho petit no és el lloc segur,

el refugi sagrat on t'has de fer

les mans netes i s'han de cloure les nafres.

És ésser la carta que manca a la baralla,

l'ull tudat de l'embadalit

que s'esborra en la insignificància,

és el destorbament, és provocar

l'aguait que reclamen les veus

que a penes se senten i aquest silenci.

 

 

Vull dir que només puc posar fil a l'agulla,

arranar l'engany de mostrar

sense deixar res i armar els rems

que no t'han de servir enmig de la mar gran.

Dir-ho petit i esperar que amb l'edat,

la veu mòlta, un buf alci la pols.

 

 

Natura Morta

 

Deixa les crostes i agafa la molla.

El plat esmorrellat, els pinyols del raïm

i la cotna del formatge. 

Ni els ocells s'hi acosten. T'engana el tel

de moderació que mostren les coses inertes,

s'hi adhereix l'aire casual

que ostentenles ferides seques,

el color mat, el llustre vençut.

Cerca-hi l'acatament,

l'última línia.

L'ull confita el sermó.

Ara només has de tombar la copa.

Rar avís

Qui veu un gravat és com qui toca mare

Mumare, mumare, mumare: material de

memòria,

el crit silent del mar, de les llàgrimes,

de la nit

negra com els imperatius: vine, no te torbis,

sensació

d'abans del mot: vine, no te torbis, drecera,

crit,

amor que fa parlar, entremig de la violència

pornogràfica

i la tendresa de (encavalcadament) sentir

el sentit.

Vine, no te torbis, clariana de gràcia,

tatuatge visionari,

mapa sonor: pus mai més: vull baixar

del temps inoït,

del carnatge i del Planeta: donar paraules

a la fosca closa: paüra fuig, encara

no he escrit

prou epitafis per reconèixer els sabors

del no-res.

Dol de l'innombrable a la punta de la llengua,

de fit

a fit mir calidoscopis de temps esbucats

cop en sec,

extensions sense veu, salives balbes, el

pa florit

de la llengua. Vine, no te torbis, tro de

revolta

que nies entre sang i carn desfetes, matèria

d'oblit

no m'empestis: som aquí, entotsolat amb

el llenguatge

cerc deserts de set, carnívores flors del

contrasentit,

els darrers braceigs del nàufrag abans

de fer cuec,

la bava afadigada d'un cervell

sempreseguit

incandescent i mercurial: vine, no te torbis,

escrit

intacta resurrecció.

 

Telloc, tardor 1997            Biel Mesquida