A El llibreter dilluns, de juliol 18, 2005 [>>>]

"Orba els meus ulls, orba el meu cervell, orba el meu cor, orba el meu sexe, orba’m! Ella et va agafar de la mà d’un estirada. “Com vols que els lectors t’entenguin si escrius coses així? Orbar, ¿què és orbar? No veus que no ho diu ningú!” Tu quasi tragueres un espireig lluent com un míssil de tristor per l’ull dret quan ella et va dir la darrera frase. Però fent un esforç nerviós i muscular aconseguires que cap avió carregat de llàgrimes no sortís de l’aeroport dels ulls de la teva retina. “Orbar és desposseir, privar o despullar d’alguna cosa, espatllar, inutilitzar i accions per l’estil.” Estaves al contrallum d’un lledoner i pensares que ella et mirava des d’una cambra endomassada de malenconies. “M’entens? Si l’escriptor es fa un altre —es transforma— quan escriu, si carrega d’espires cada lletra perquè sien lletrafogueres que encenguin el lector, si deixa cèl·lules de la pell per les retxes perquè el lector pugui sentir tactes de contacte, si s’escriu quan inscriu un alfabet d’ombres entintades, cal que el lector toqui ben tocat si vol que la lletra també i tan bé el transformi. No, sàvia amiga, llegir tampoc no és bo de fer.” Ella t’ha mirat com si els seus ulls grossos i líquids s’omplissin d’algues i d’estrelles fugaces. “Ja ho sé. Tu em parles del luxe de les roses. Em dius que l’alta manera de llegir és rellegir. Com veure un paisatge quan ja has mirat. Orba el meu cap, orba el meu ventre, orba els meus ulls, orba les meves mans: orba’m!”."

Biel Mesquida: T’estim a tu; Empúries: Barcelona, 2001